Estic llegint estos dies un meravellós llibre que li vaig vore al meu germà per casa: "El tío Tugsteno. Recuerdos de un químico precoz" d'Oliver Sacks. L'autor relata passatges de la seua infantesa al Londres de la Segon Guerra Mundial; en un dells, constate divertit, com aquell famós anunci de l'Scattergoris no anava tan desencaminat. El capítol s'inicia, més o menys, així:
"Un estiu, després de la guerra, en Bournemouth vaig aconseguir que un peixater em regalara un polp i el vaig posar en la banyera de l'habitació del nostre hotel, que havia omplit amb aigua del mar. L'alimentava amb crancs vius, què obria amb les seus mandíbules, i crec que em va agafar prou estima. Per descomptat que em reconeixia quan entrava al bany, i es posava de diversos colors, indicant la seua emoció. Encara que a casa havíem tingut gossos i gats, mai havia tingut el meu propi animal. Ara el tenia, i considerava que el meu polp era tan intel·ligent i afectuós com qualsevol gos. Volia endur-me'l a Londres, donar-li una llar, un enorme dipòsit d'aigua engalanat amb anèmones i algues, que fóra la meua mascota"
