Empezando por "P", animal de compañía...

      Estic llegint estos dies un meravellós llibre que li vaig vore al meu germà per casa: "El tío Tugsteno.  Recuerdos de un químico precoz" d'Oliver Sacks. L'autor relata passatges de la seua infantesa al Londres de la Segon Guerra Mundial; en un dells, constate divertit, com aquell famós anunci de l'Scattergoris no anava tan desencaminat. El capítol s'inicia, més o menys, així:

       "Un estiu, després de la guerra, en Bournemouth vaig aconseguir que un peixater em regalara un polp i el vaig posar en la banyera de l'habitació del nostre hotel, que havia omplit amb aigua del mar. L'alimentava amb crancs vius, què obria amb les seus mandíbules, i crec que em va agafar prou estima. Per descomptat que em reconeixia quan entrava al bany, i es posava de diversos colors, indicant la seua emoció. Encara que a casa havíem tingut gossos i gats, mai havia tingut el meu propi animal. Ara el tenia, i considerava que el meu polp era tan intel·ligent i afectuós com qualsevol gos. Volia endur-me'l a Londres, donar-li una llar, un enorme dipòsit d'aigua engalanat amb anèmones i algues, que fóra la meua mascota"

L'SME, el pàdel i l'abús!

Hui he rebut a casa la Guia 10/11  que publica l'ajuntament de Vila-real des de la Regidoria d'Esport i només obrir-la...mireu, mireu:

  20 EUROS PER 1h 30 MINUTS!! Està clar que el pàdel és per a rics o per algú que puga permetre's pertànyer a un club!! El nou de trinca Club de Pàdel Vila-real cobra la mateixa tarifa!! Exactament igual!!


  A mi em sembla perfecte que el Club de Pàdel cobre el preu que li vinga en gana: ha fet una forta inversió econòmica, haurà de pagar el jornal als treballadors i, òbviament, interarà traure'n un rèdit econòmic. Per a això és una empresa, veritat?


   Però Ai, el nostre ajuntament!! Què pretén amb estos preus? Facilitar l'accés a un nou esport? I com ho fa? Cobrant el mateix que un club!! Quin gran contrasentit i quin poc de sentit comú!!

Desvirgat

      Feia temps – coses de l'edat, imagine - que no pensava en la virginitat. Quantes ganes i esperances dipositades en aquella primera relació sexual! Aquella primera relació que t'obri a un nou món de sensacions: sobretot, d'epidèrmiques!!

Estes dies de l'estiu tardà les aprofite (com si per fer-hi més coses no anara igualment a esmunyir-se-me'n el temps d'esbarjo entre els dits de les mans) mirant uns devedés del meu germanet. Recordeu aquella sèrie que feien a les nits en la 2: Doctor en Alaska? Fantàstica, veritat?

    Com deia, feia temps que no pensava en la virginitat i la seua pèrdua, fins que en una de les escenes d'un capítol (Guerra y Paz) Ed es desvirgat per una jove pel-roja, filla de granger (ja en sabeu la fama que tenen!!) damunt el pallar de l'establia.

L'Ed, encara en èxtasi després de la seua primera volta, s'esforça en buscar dins els seus records aquelles sensacions de plaer anteriors al llarg del seus 18 anys de vida; i s'esforça – inútilment – en trobar-ne'n un que minimament s'hi aproxime. Amb veu alta ens relata aquells clímaxs de plaers infantil i adolescent, i mirant, amb ulls plens d'emoció -sense veure'l – el sostre de la vaqueria ens confessa:

L'Ed desvirgat!!

- Quan era un xiquet em vaig trencar la cama; la vaig tindre enguixada durant sis mesos: em picava una barbaritat. Estava constantment ficant-hi un pal per gratar-me. I jo pensava que això donava gust!! ...Una altra volta, durant l'hivern, vaig anar de caça amb el meu oncle: vam estar al bosc durant setmanes; va ploure i va nevar i va gelar. Per fi, vam tornar a casa i prenguérem en una sauna ben calenta. I jo pensava que això donava molt, molt de gust. Però açò, Déu meu açò...!!

 

    Els joves amants es miren i tornen a llançar-se l'un vers l'altre – que estes ocasions, com no tardaran en comprendre, cal aprofitar-les – ens busca dels (nous) plaers de la vida. Al cap i a la fi, diga el que diga Maslow, això deu ser la vida, i permeteu-me les majúscules: la Constant Recerca del Plaer. Aish!!

"Paga tu, que jo no puc" o "El Mater Dei fa l'agost"

Que a l'agost tot lo món viu ja ho sabíem, però que per a alguns la vida els ve regalà ja toca un poc més els nassos, i més, en plena crisi, i més encara, quan es fa des de l'administració, amb els teus diners i els meus.

Tot un cavaller, Sir Font de Mora, va en ajuda dels seus elitistes amics, i decideix  que el col·legi Mater Dei  visca de gorra: ara passarà a ser concertat, és a dir: l'Opus Dei triarà els mestres i professors, i nosaltres els pagarem; l'Opus Dei triarà el seu personal administratiu, i nosaltres els pagarem; gastaran aigua i llum i rossaris a dojo, i nosaltres...mentrestant continuaran cobrant als pares les quotes que consideren oporturnes i de passada s'asseguraran que cap fill del poble pla, ni cap immigrant es mesclen amb els fills de l'èlit econòmic i social de la Plana. Després s'extranya el conseller que el pengen cap per baix, en fi...

La situació és encara més greu quan es pensa que el fill del poble, màxima autoritat en matèria d'educació diuen, retalla la despessa en els centres públics: ha suprimit, en vers d'una major qualitat en l'educació, tots els desdoblaments en la formació professional, i amb la mateixa preocupació pedagògica, ha fet augmentar la ratio d'alumnes de manera alarmant. I tot açò, em tem, no és més que el començament.

 

Al capdavall, no podria ser d'altra manera: hi ha crisi, cal retallar i per tant, prioritzar. I les prioritats de Font de Mora estan ben clares, massa clares: no li preocupa la mala situació educativa dels centres púbics ni el seu agreujament, sinò la situació financera dels seus amics. En fi,  por em fa pensar en quina situació estarem els propers agosts. Déu ens pille confessats.

Controvèrsia i punt de partida

Ni Anabel ni Vicente, i no diga'm ja Ariadne, no l'havien sentida l'expressió: no ho saps tu mig! A voltes pense que el carrer de la sequieta divideix els parlars del poble; òbviament no és, ni molt menys, una teoria amb ferms fonaments, però l'incident em va regalar un títol per al bloc! Salutacions a tots, amics i visitants ocasionals!